dimecres, 7 de maig del 2008

Vull seguir borratxa i plorant. Demà serà horrorós.

El món s’acaba. Tens una compaña. Que et control·la. I a la 1 ens hem acomiadat perquè havies encara de pujar la cuesta de l’Albaycín.

L’altre dia em vas parlar de ‘compaña anterior’ i això em va fer endevinar una compaña ‘actual’, però tot m’ho negava. Com m’has pogut fer això? Per què aquests senyals equívocs? Tan equívocs.

M’ofego, no puc respirar. Quin mal. Quin dolor. Qui és ella? Qui és? Qui és ? Com és? Saps com m’agrades? Ho saps? T’ho arribes a imaginar?

Estic borratxa, sort, perquè sino els meus plors se sentirien per tota Andalusia. Em torno a casa. No et puc veure, no et vull veure, no puc sentir-te a prop. I no sé quina és casa meva, però Granada ha esdevingut territòri inhòspit des de fa mitja hora.

Et dec tres fulls de guió. Comptes amb mi. Quan estigui acabat em convidaràs a una ampolla de vi kosher. Em preguntes, m'escoltes, m'agafes la mà. M'avisaràs del teu aniversari. De les classes de cinema. Ens hem despullat més enllà de la roba, que he restat al seu lloc. Sé la teva vida, saps la meva. Em convides a fer servir una part del nou despatx. Em convides tenir idees.

Vull seguir borratxa i plorant. Demà no ploraré. Demà estaré sòbria. Demà serà horrorós.

Vull seguir borratxa i plorant. Demà serà horrorós.